Segons el Diccionari normatiu valencià, la paraula llondro té dos accepcions. Una es ‘curt d’enteniment’, o, el que és el mateix, ‘alficòs’, ‘borinot’, ‘cap de suro’, ‘idiota’ i tantes mes, i l’altra ‘vaixell de rems i veles llatines més menut que la galiota i la sagetia’.
Evidentment, en una página on el protagonista principal i únic es el vaixell, no anem a parlar de ‘borinots’ i ‘caps de suro’, encara que algun n’hi hauria entre els seus tripulants.
Anem a parlar un poquet de l’embarcació anomenada llondro, coneguda en castellà com a londro o londra, hui desapareguda, però molt estesa i activa en el seu temps per la conca mediterrània de València i Catalunya.
A Benidorm és més o menys popular, no perquè hagen molts llondros, que algun pot haver-hi, sinó perquè en un d’ells, remolcat fins a la platja quan navegava sense govern, va arribar a la nostra ciutat la imatge tan venerada huì de la Mare de Dèu del Sofratge. I encara que el seu viatge no va ser plaent del tot, va tindre un final feliç a l’alba del 15 de març de 1740, eixe dia, uns xiquets que jugaven entre les cendres del llondro, cremat per disposició de les autoritats per por a la pesta, van trobar ‘intacta i lluenta, una figura de fusta de la Mare de Déu amb el xiquet en braços, que el vaixell tènia a la popa’.
Però això és una altra història i per a conéixer-la millor, haureu de consultar els escrits dels savis i erudits que més saben de la matèria; Pere María Orts i Bosch, Rafael Alemany Ferrer o Francisco Amillo Alegre.
El llondro, igual que la polacra, naix al segle XV per a donar batalla al xabec barbaresc. Era una nau de guerra menuda, d’un sol pal de vela llatina que també podia desplaçar-se a rem.
Amb el pas del temps, quan augmenta el calat i ja posseeix coberta i pren forma de vaixell més gran i robust, comença també a utilitzar-se per a la pesca i el transport de mercaderies, sense deixar de costat el seu esperit guerrer, doncs malgrat prevaldre la capacitat de càrrega i la robustesa en detriment de la velocitat, es continua usant contra el cors nord-africà, sempre que la presa a capturar siga més xicoteta i lenta que el propi llondro.
En el segle XVII, ja amb dos mastelers, i fins i tot tres, veles redones i llatines i sense rems, a causa de la seua generosa capacitat de càrrega es converteix en vaixell de cabotatge, podent transportar fins a tres-centes tones de mercaderies. En un d’estos, segurament de tonatge i dimensions menors, va ser on es va trobar ‘intacta i lluenta’ la imatge de la Mare de Deu.
Amb l’auge del pailebot en el segle XIX, més maniobrer, ràpid, amb menys tripulació i per tant més rendible, el nostre protagonista va anar perdent terreny fins a quedar totalment obsolet i desaparéixer abans d’acabar eixe segle.
A Benidorm, el nivell de popularitat del llondro ascend fins al punt de tindre el reconeixement popular per ser la nau on es va trobar la Mare de Deu del Sofratge, a més de comptar amb un carrer i una Penya amb el seu nom. Més no es pot demanar, en cap lloc es té tan present esta embarcació, absent de la mar i de la memòria fa tant de temps.
El carrer, probablement l’únic dedicat a esta embarcació en tot el país, es el de la Nau Llondro, rètol merescut a més de ben encertat, no deixant lloc a cap cofusió.
La penya que empra el nom, es la Penya El Llondro, que des de 2003, dona suport a les festes de la ciutat amb la seua animada i infatigable presència.
Hui dia el llondro perviu a Benidorm i poc mès, si furgues en la xarxa no és difícil que t’el trobes associat al nom de la Mare de Deu del Sofratge, al de un carrer o al de una penya, en qualsevol cas, quasi sempre lligat a la nostra ciutat.
B+
Fonts: Els tres savis, Juan García https://www.todoababor.es/historia/ i a Román Sánchez (web Navegar es Preciso).