Rafael Alemany Ferrer
L ’atractiu de Benidorm com a destinació turística es documenta des de la primeria de segle xix, si bé no és fins a la segona meitat d’eixe segle quan trobem les primeres manifestacions d’una embrionària indústria turística. El 1893, Francisco Ronda Galindo obri un “Grande establecimiento de baños de mar de la Virgen del Sufragio”, situat en la confluència de les actuals avingudes d’Alcoi i de Martínez Alejos. La inversió d’este empresari en unes instal·lacions tan dignes i en uns servicis complementaris tan remarcables com els que s’assenyalen en el fullet publicitari imprés a l’efecte demostra que, en aquella data, Benidorm ja comptava amb una incipient clientela turística d’un cert poder adquisitiu i que es disposava a incrementar-la. No obstant, llavors no hi havia cap hotel i els “forasters” que ens visitaven, alcoians i madrilenys fonamentalment, o bé disposaven de segones residències a Benidorm, o bé s’hostatjaven en cases particulars.
L’any en què Ronda inaugurà el seu balneari, un jovenet benidormer de setze anys ja en feia dos que navegava en vaixells mercants de companyies basques. Era Pedro Cortés Barceló (Benidorm, 1877-1963), que havia nascut al si del matrimoni format per Tomàs Cortés i Dolores Barceló, els quals també havien tingut una filla, Dolores. A més, Pedro Cortés era germà de pare de l’arraix d’almadrava Tomàs Cortés Bayona. Contràriament a la pràctica habitual de molts benidormers d’enrolar-se com a marins en vaixells mercants de la Companyia Transatlàntica o de la Transmediterrània, Pedro Cortés navegà sempre en vaixells de companyies basques com a majordom. Hi ha la certesa que dos d’eixos vapors foren el Noviembre i el Júpiter. El primer, de la Compañía Bilbaína de Navegación, va serbotat el 1895 i acabà afonat el 1917, sense pèrdua de vides humanes, en un trajecte de Nova York a La Pallice (França) quan ja es trobava prop de la seua destinació. Una de les comeses d’este vapor va ser la de servir els interessos de la indústria pesada basca mitjançant l’exportació de mineral de ferro i portant carbó des d’Anglaterra, però també va fer diversos trajectes transatlàntics especialment dedicats a la importació de gra, blat, coure i cuir, des d’Amèrica. L’altre vaixell en què navegà Pedro Cortés va ser el Júpiter, que va pertànyer, en la seua primera època, a la Naviera Marítima Unión (1899– 1936). Durant la guerra civil espanyola, quan es trobava en un port italià, va ser requisat i incorporat a l’empresa Garibaldi, que el va rebatejar amb el nom d’Arezzo i l’usà per a transportar material bèl·lic a l’Espanya franquista, fins que en novembre del 1938 va ser retornat a Cadis als seus armadors. El 1946 va ser comprat per la Naviera Bilbaína (1942–1991).
No tenim massa dades sobre el període en què Pedro Cortés navegà. Per transmissió oral familiar sempre s’ha dit que es va embarcar per primera vegada als catorze anys, és a dir, allà pel 1891, quatre anys abans que el vapor Noviembre fóra botat. De ser així, hauríem de deduir que el nostre marí inicià la seua cursa professional en un altre vaixell que desconeixem, tot i que també hi cap que no haguera embarcat als catorze anys sinó als dihuit i que ho fera directament en el Noviembre, res més començar este vapor la seua singladura. Per tant, molt probablement, la primera etapa de navegació de Cortés s’hauria iniciat el 1895 i hauria finalitzat el 1917, quan el vaixell Noviembre s’afonà. Després s’encetaria una segona etapa amb la incorporació a altres vaixells, entre els quals es trobaria el Júpiter, que s’estendria, molt probablement, fins al 1930. D’esta segona etapa sí que comptem amb la informació de primera mà que ens proporciona un xicotet quadern on el nostre marí anotava diversos apunts relacionats amb la intendència del vaixell, propis del seu càrrec de majordom, tals com l’adquisició de queviures, begudes i equipaments de roba i mobiliari, o la tramitació de pagaments per transferència o xec a persones foranes segurament relacionades amb la tripulació o el passatge. En algunes d’estes anotacions consta la data i, fins i tot, el lloc on es fan les compres o els tràmits que se li encomanen. Gràcies a això sabem que el període cronològic a què es referixen abraça des del 1920 fins al 1929 i que les ciutats que s’hi esmenten són, entre d’altres, Gènova, Buenos Aires, Cardiff, Rotterdam, La Plata o Orà.
En una data incerta de la primeria dels anys vint del segle passat, Pedro Cortés es casà per poders amb la seua cosina germana Ángela Zaragoza Barceló (Alacant, 1882–Benidorm, 1956), coneguda com la tia Angelina. Una de les germanes d’Ángela, Rosa, que vivia a Alacant, havia tingut sis fills fruit del seu matrimoni amb Hipólito Sánchez. Un d’estos, Ángel, als quatre anys, va ser cedit en una mena d’adopció de facto a Pedro Cortés i Ángela Zaragoza, que no tenien descendència. El xiquet va ser traslladat a Benidorm i, amb el transcurs del temps, esdevingué l’hereu universal del seu oncle. El paper de la dona de Pedro Cortés degué ser decisiu en el govern de l’economia i dels interessos domèstics. Certament, ella era qui vivia de manera permanent a Benidorm i la que indicava al seu marit, que passava la major part del temps navegant, les millors operacions en què podien invertir els diners que ell guanyava. És així com, a poc a poc, anaren adquirint béns immobiliaris d’escàs valor al Benidorm de l’època, però que, amb l’explosió turística posterior de la ciutat, es revaloraren exponencialment.
En eixe context, Cortés seduït per la bellesa i l’ambient d’una de les platges de la ciutat xilena de Valparaíso, que hauria conegut en alguna de les seues singladures i que li evocava molt les del seu poble natal, rumià la idea de dinamitzar Benidorm com a destí turístic construint un hotel. El lloc on s’alçaria no podia ser millor: l’actual núm. 1 del carrer de la Mare de Déu del Sofratge, pràcticament damunt de l’extrem de la platja de Llevant més proper al centre de la ciutat. Les obres s’iniciaren a la primeria dels anys vint del segle passat i l’establiment s’inaugurà oficialment el 1926, per bé que potser un o dos anys abans ja va obrir les seues portes a alguns clients quan encara no tenía enlluïts els murs exteriors. Inicialment no se li posà cap nom i se’l coneixia simplement com “la Fonda”, però acabà denominant-se Bilbaíno, un nom evocador dels lligams de Pedro Cortés amb les empreses navilieres basques en els vapors de les quals havia treballat i, molt especialment, amb la Compañía Bilbaína de Navegación en la qual havia iniciat la seua trajectòria professional. L’edifici constava d’una planta baixa, en la qual s’ubicava el menjador i la cuina, i de tres altures: les dos primeres destinades a dormitoris dels clients, i la tercera a dormitoris del personal de servici i a dependències complementàries. Abans dels anys 40 l’hotel experimentà una elegant innovació arquitectònica en les balconades de la seua façana, que li donà la fisonomia que va conservar fins a la dècada dels anys 70 del segle passat, quan va ser enderrocat i substituït per l’edifici de nova planta que perdura en l’actualitat. El caràcter emprenedor de Cortés el dugué a complementar la seua obra amb la instal·lació d’una marquesina –terrassa amb el sòl de fusta i amb coberta protectora– sobre l’arena de la platja, just enfront de l’hotel, on se servien cafés i refrescos i on, fins i tot, algunes nits, tocava la música i es feia ball. L’hotel Bilbaíno ha tingut una activitat ininterrompuda fins al dia de hui i ha servit d’allotjament a algun que altre personatge famós, com, per exemple, el cantant mexicà Jorge Negrete, que s’hi hostatjà en temps de la postguerra.
La iniciativa d’aquell home de món, visionari i emprenedor, va ser considerada, en un principi, com una bogeria per part de molts conciutadans. Però, prompte, tots tingueren ocasió de comprovar que aquell majordom de les navilieres basques havia estat encertat en el seu projecte i es convertí en un dels integrants de les “forces vives” de Benidorm, com acredita el fet que se’l nomenara jutge de pau i que sempre se’l tinguera en compte a l’hora de promoure qualsevol iniciativa turística. És així com, l’any 1944, formà part, juntament amb l’alcalde Vicent Pérez Fuster, el secretari municipal Vicent Llorca Ureta, Eusebio Pérez Fuster i Jaume Orts Presno, de la comissió organitzadora del primers Jocs Florals de Benidorm, nascuts amb el propòsit d’oferir un altre al·licient a l’oci dels estiuejants, que se celebraren el 20 d’agost d’aquell any en l’antic cine-teatre Ronda del carrer Conestable Zaragoza. La convocatòria va ser tot un èxit i una fita social de relleu. Entre altres premis, s’atorgà el de composició de l’himne de Benidorm, que va recaure en Joaquín Belda, autor de la música que acompanya la lletra escrita pel rector Adrià Ramírez, i que es va estrenar en aquella ocasió com a cloenda de l’acte, interpretat per Emili Sagi Barba, famós baríton català establit a Polop de la Marina. Val a dir, per tant, que Pedro Cortés Barceló és un exponent emblemàtic de la interacció productiva entre la Marina Mercant i la configuració de la idiosincràsia cosmopolita de Benidorm, tan íntimament relacionada, a la volta, amb l’evolució del nostre poble com a destinació turística internacional.
Agraïsc als meus cosins Angelina, Pedro i, especialment, Mariví Sánchez Ferrer, nebots–néts de Pedro Cortés Barceló, les informacions i el material gràfic que amablement m’han subministrat per a confegir este escrit.